Somriures rodants

Un home de vuitanta-sis anys es matricula en un curs d`'anglès per primera vegada a la seva vida i el professor, una mica sorprès li demana: Per què vol aprendre anglès a aquestes alçades? I ell li respon: Per poder-me morir sabent anglès.

Be, jo vaig aprendre a anar amb bici als 34 anys per poder-me morir sabent anar amb bici (i també perquè mentre vaig ser petita l'única bicicleta que hi havia disponible era de la meva cosina i no t'hi podies ni acostar). Anar amb bici és una experiència única, perquè el temps es relantitza i s'accelera a la carta, però sempre, sempre, et permet contemplar (no mirar ni veure) el que t'envolta.

Amb bici s'hi pot anar de moltes maneres, jo hi anava per cremar (calories i cabòries) però vaig desatendre una cosa fonamental. Sembla que no, però les cabòries i també les calories que no deixen de ser cabòries en forma de grams als malucs, et transformen les faccions. Això passa igualment si vas a peu o en metro, però ara estem parlant de bicicletes. Així hauria circulat de per vida si no m'hagués caigut a mans una veritat com un temple, que ha donat un gir inesperat a la meva educació viària.

"Somriu. En qualsevol moment algú es pot enamorar del teu somriure". Aquesta era la màxima i us faríeu creus dels somriures que he rebut per bescanvi dels meus, tant en el meu sentit de la marxa com en contrasentit, per no parlar dels temps d'espera dels semàfors. Per què oblidem, doncs, aquest rictus tan saludable camí de qualsevol lloc?