Quan em va demanar si hi havia res que pogués fer per mi li vaig dir que sí: Compra'm una caixa de colors Caran D'Ache. De petita n'havia tingut una de senzilla, de dotze colors. Me la van comprar quan vaig començar anar a escola i els llapis es van anar fent petits, petits, de curs en curs. Sempre havia somniat de tenir-ne una de les grans, de les que em mirava a Can Piera quan acompanyava el pare a comprar-hi pinzells.
Va venir i em va dir té: i me'n va regalar una de quaranta. Aleshores vaig caure que ningú no m'havia ensenyat a pintar. Tot sovint tenim eines que no sabem aprofitar (tampoc ningú no ens ensenya a viure): la meva caixa de llapis aquarel·lables em va obligar a mirar la vida amb gammes i matisos, a sortir de casa per seure a les terrasses i prendre uns apunts horribles i desproporcionats que han anat millorant amb el temps, a escoltar els tertulians de les taules veïnes o els músics de carrer que s'hi paren per passar el barret... potser si hagués sabut pintar no m'hauria calgut tant sortir de casa, potser si no hagués tingut la caixa no hauria estat conscient que com més t'hi fixes més matisos trobes en les coses, més colors i més contrastos... la bellesa de la vida depèn dels ulls del qui la mira. En tot cas la gent del carrer sempre fa companyia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario