Aquell

"Mira, és aquell", em va dir amb un cop de cap insinuat i sense alçar la vista del teclat del mòbil ."Aquell" era un cambrer ofensivament jove, amb una planta per damunt de la mitjana i un somriure d'aquells que vénen de gust. "Aquell", m'havia explicat, oferia cada matí un tallat a la meva Joana sense que li hagués de demanar i l'acompanyava amb un "Buenos días, guapa. ¿Todo bien?" i una galeta de mel embolicada.

"Aquell" no tenia nom. En lloc de nom tenia pestanyes, i eren tan vinclades cap amunt que amb cada somriure li emmarcaven els ulls d'una manera que més que mirar, acaronava. És per aquesta proesa que vaig voler que la Joana me l'ensenyés. Per això havia dit: "Mira, és aquell".

"Aquell" es va acostar a la meva amiga brandant amb equilibri el tallat, tal com esperàvem d'ell que fes, va llançar aquella floreta alhora que li desitjava un bon dia i es va interessar per l'estat de la qüestió en general: ¿Todo bien? Després, em va demanar què prendria jo i li vaig dir que un cafè sol. Va assentir lleugerament amb el cap mentre feia un parell de passes enrera, com confirmant que havia entès la comanda i que ja havia posat fil a l'agulla per rendir-me pleitesia.

Aleshores la Joana em va demanar què m'havia semblat. A priori em va semblar bé. Vull dir que em va semblar tot el bé que em pot semblar un professional de la safata i, bé, sí, tenia raó, era guapot. Allò va deixar la meva Joana molt tranquil·la, gairebé com si hagués rebut una benedicció papal i va somriure amplament, alleujada.

Al cap d'unes setmanes vaig rebre una trucada de la Joana. L'excitació la feia parlar a batzegades: el senyor Cortesia, em va explicar, li havia agafat la mà en tornar-li el canvi i durant dues dècimes ben bones l'havia mirat descaradament, com si aquella carícia de les pestanyes hagués cobrat la força desaforada del foc de la passió. Si hagués estat amb ella li hauria clavat una bona plantofada per asserenar-la. Perquè es calmés li vaig manar que agafés un drap i un detergent i que fes el favor de fer els vidres de la balconada, que d'alguna manera havia d'apaivagar aquella flama que també li arrencava de dins com una torxa: "Pren un drap i fes els vidres, li vaig dir, "fes el favor".

L'endemà d'aquell episodi vaig ser jo qui va anar al bar, em venia de pas i em va venir bé de fer-hi parada. El senyor Cortesia va sortir amb el somriure càlid d'una platja caribenya, avançava amb el "meu" cafè sol sense que li hagués demanat: "Buenos días, guapa. ¿Todo bien?" em va dir, i va deixar el cafè i la galeta embolicada davant meu.

Creieu-me que la caiguda d'ulls d'aquell noi irradiava tantes tonalitats cromàtiques que hauria pogut inspirar tot un piromusical. T'embolcallava com una funda nòrdica al pic de l'hivern i com el ventitjol d'un pai pai al pic de l'estiu. Si li aguantaves, la freqüència cerebral et podia quedar reduïda a la zona delta, que és una zona de trànsit que fa el seu respecte. Si li apartaves et senties exposada i nua dins d'una web cam d'un voayeur consentit.

Em va incomodar. Tant, que quan va ser dins del bar, vaig deixar l'import just sobre la taula i vaig tocar el dos.

La Joana no sap res de tot això, ni ho ha de saber.