Aquell

"Mira, és aquell", em va dir amb un cop de cap insinuat i sense alçar la vista del teclat del mòbil ."Aquell" era un cambrer ofensivament jove, amb una planta per damunt de la mitjana i un somriure d'aquells que vénen de gust. "Aquell", m'havia explicat, oferia cada matí un tallat a la meva Joana sense que li hagués de demanar i l'acompanyava amb un "Buenos días, guapa. ¿Todo bien?" i una galeta de mel embolicada.

"Aquell" no tenia nom. En lloc de nom tenia pestanyes, i eren tan vinclades cap amunt que amb cada somriure li emmarcaven els ulls d'una manera que més que mirar, acaronava. És per aquesta proesa que vaig voler que la Joana me l'ensenyés. Per això havia dit: "Mira, és aquell".

"Aquell" es va acostar a la meva amiga brandant amb equilibri el tallat, tal com esperàvem d'ell que fes, va llançar aquella floreta alhora que li desitjava un bon dia i es va interessar per l'estat de la qüestió en general: ¿Todo bien? Després, em va demanar què prendria jo i li vaig dir que un cafè sol. Va assentir lleugerament amb el cap mentre feia un parell de passes enrera, com confirmant que havia entès la comanda i que ja havia posat fil a l'agulla per rendir-me pleitesia.

Aleshores la Joana em va demanar què m'havia semblat. A priori em va semblar bé. Vull dir que em va semblar tot el bé que em pot semblar un professional de la safata i, bé, sí, tenia raó, era guapot. Allò va deixar la meva Joana molt tranquil·la, gairebé com si hagués rebut una benedicció papal i va somriure amplament, alleujada.

Al cap d'unes setmanes vaig rebre una trucada de la Joana. L'excitació la feia parlar a batzegades: el senyor Cortesia, em va explicar, li havia agafat la mà en tornar-li el canvi i durant dues dècimes ben bones l'havia mirat descaradament, com si aquella carícia de les pestanyes hagués cobrat la força desaforada del foc de la passió. Si hagués estat amb ella li hauria clavat una bona plantofada per asserenar-la. Perquè es calmés li vaig manar que agafés un drap i un detergent i que fes el favor de fer els vidres de la balconada, que d'alguna manera havia d'apaivagar aquella flama que també li arrencava de dins com una torxa: "Pren un drap i fes els vidres, li vaig dir, "fes el favor".

L'endemà d'aquell episodi vaig ser jo qui va anar al bar, em venia de pas i em va venir bé de fer-hi parada. El senyor Cortesia va sortir amb el somriure càlid d'una platja caribenya, avançava amb el "meu" cafè sol sense que li hagués demanat: "Buenos días, guapa. ¿Todo bien?" em va dir, i va deixar el cafè i la galeta embolicada davant meu.

Creieu-me que la caiguda d'ulls d'aquell noi irradiava tantes tonalitats cromàtiques que hauria pogut inspirar tot un piromusical. T'embolcallava com una funda nòrdica al pic de l'hivern i com el ventitjol d'un pai pai al pic de l'estiu. Si li aguantaves, la freqüència cerebral et podia quedar reduïda a la zona delta, que és una zona de trànsit que fa el seu respecte. Si li apartaves et senties exposada i nua dins d'una web cam d'un voayeur consentit.

Em va incomodar. Tant, que quan va ser dins del bar, vaig deixar l'import just sobre la taula i vaig tocar el dos.

La Joana no sap res de tot això, ni ho ha de saber.

Cap problema

Aleshores em va dir: “Jo no tinc problemes, només tinc coses pendentes de resoldre” i es va animar a parlar-me del seu armari.

A qui pugui interessar el seu armari té tres prestatges. Sembla ser que en l’inferior hi desa les qüestions que ja han estat resoltes, en el del mig les que están en vies de resolució i en el superior, les que esperen torn.

Quan una de les coses del prestatge del mig és resolta satisfactòriament es pot deixar al prestatge inferior i, d’aquesta manera, la balda mitgera pot asumir una altra qüestió del prestatge superior. Aquesta dinàmica, em va dir, ha de ser àgil. Pel que es veu, si t’hi encantes gaire s’acomulen massa coses al prestatge superior, a risc que el mateix pes de les coses no resoltes vagi vinclant la balda i pugui arribar a trencar-la, la qual cosa és una catàstrofe molt gran perquè aleshores el pes passa a la balda mitgera i, si es trenca, cau al prestatge inferior engegant a rodar, fins i tot, les qüestions resoltes de fa temps.

Després va fer una pausa, com si visionés el daltabaix, i amb la mirada una mica perduda va pensar en veu alta: “potser que buidi el prestatge de baix”.

I va baixar als xinos a comprar caixes de tanca hermètica.

Ti amo

Roma, 18 de març del 2006. A unes passes de la columna Trajana hi ha uns orinaris públics. N'hi ha uns quants a Roma, com si fossin camps bases en un recorregut històric-cultural que no s'acaba mai. En la paret d'uralita de l'orinari públic disposat en el recorregut dels baixos relleus romans, algú hi va dibuixar tot el seu sentiment. No em va sorprendre gens, els italians són així: tenen una Fontana de Trevi colosal al costat d'una fontana pública rovellada, soterrada de deixalles i pudent. A Roma un "ti amo" té tanta força cridat des del bell mig del Colosseu com dit baix baixet esperant torn en una cua d'apurats turistes. Avui, sis anys després, m'ho ha confirmat una lectura deliciosa: en Bruno y la Francina de Cabello de ángel van ser-hi i van cridar-s'ho i, qui sap si van ser ells qui en van deixar aquest testimoni...

Espiadimonis i lluernes

Avui he somniat que tu eres un espiadimonis i jo una lluerna. Tu ballaves entre els nenúfars i jo t'enfocava perquè la coreografia quedés ben lluïda. Llàstima que no ens ha vist ningú. Hauríem pogut guanyar l'Óscar als "Insectes Revelació".

Triomfar o aprendre?

Ahir vaig deixar dit al Facebook que només hi ha dues maneres d'entendre la vida: des de l'èxit o des de l'aprenentatge. Curiosament va tenir tant d'èxit aquesta reflexió, que no és meva, però que comparteixo, igual com tots aquells que van afegir-s'hi amb el dit polze amunt.

Després d'aquest petit moment de glòria, em va vagar d'afegir que només hi ha dues maneres de funcionar: des de l'amor o des de la por. La meva claca deu funcionar des d'això segon perquè no va gosar ficar-hi més cullerada. Tot plegat va quedar com un "passa-que-t'he-vist".

Somriures rodants

Un home de vuitanta-sis anys es matricula en un curs d`'anglès per primera vegada a la seva vida i el professor, una mica sorprès li demana: Per què vol aprendre anglès a aquestes alçades? I ell li respon: Per poder-me morir sabent anglès.

Be, jo vaig aprendre a anar amb bici als 34 anys per poder-me morir sabent anar amb bici (i també perquè mentre vaig ser petita l'única bicicleta que hi havia disponible era de la meva cosina i no t'hi podies ni acostar). Anar amb bici és una experiència única, perquè el temps es relantitza i s'accelera a la carta, però sempre, sempre, et permet contemplar (no mirar ni veure) el que t'envolta.

Amb bici s'hi pot anar de moltes maneres, jo hi anava per cremar (calories i cabòries) però vaig desatendre una cosa fonamental. Sembla que no, però les cabòries i també les calories que no deixen de ser cabòries en forma de grams als malucs, et transformen les faccions. Això passa igualment si vas a peu o en metro, però ara estem parlant de bicicletes. Així hauria circulat de per vida si no m'hagués caigut a mans una veritat com un temple, que ha donat un gir inesperat a la meva educació viària.

"Somriu. En qualsevol moment algú es pot enamorar del teu somriure". Aquesta era la màxima i us faríeu creus dels somriures que he rebut per bescanvi dels meus, tant en el meu sentit de la marxa com en contrasentit, per no parlar dels temps d'espera dels semàfors. Per què oblidem, doncs, aquest rictus tan saludable camí de qualsevol lloc?

Quaranta colors Caran d'Ache

Quan em va demanar si hi havia res que pogués fer per mi li vaig dir que sí: Compra'm una caixa de colors Caran D'Ache. De petita n'havia tingut una de senzilla, de dotze colors. Me la van comprar quan vaig començar anar a escola i els llapis es van anar fent petits, petits, de curs en curs. Sempre havia somniat de tenir-ne una de les grans, de les que em mirava a Can Piera quan acompanyava el pare a comprar-hi pinzells. Va venir i em va dir té: i me'n va regalar una de quaranta. Aleshores vaig caure que ningú no  m'havia ensenyat a pintar. Tot sovint tenim eines que no sabem aprofitar (tampoc ningú no ens ensenya a viure): la meva caixa de llapis aquarel·lables em va obligar a mirar la vida amb gammes i matisos, a sortir de casa per seure a les terrasses i prendre uns apunts horribles i desproporcionats que han anat millorant amb el temps, a escoltar els tertulians de les taules veïnes o els músics de carrer que s'hi paren per passar el barret... potser si hagués sabut pintar no m'hauria calgut tant sortir de casa, potser si no hagués tingut la caixa no hauria estat conscient que com més t'hi fixes més matisos trobes en les coses, més colors i més contrastos... la bellesa de la vida depèn dels ulls del qui la mira. En tot cas la gent del carrer sempre fa companyia.